Són dos quarts de dotze tocades del matí. Parada del metro del Paral·lel. Quatre joves comencen l’ascens a Montjuïc, a l’espera de rebre l’escamot de ciclistes que concloïen aquest diumenge La Volta a Catalunya amb sis pujades a la muntanya olímpica. Parlen sobretot de Pogacar, el Messi del ciclisme, i rememoren els millors moments de la cursa, una de les “més bones” dels últims anys. Alguns dels ciclistes de talla mundial que no hi eren a La Vuelta –una de les tres grans curses juntament amb el Giro i el Tour– sí qui hi seran avui a Montjuïc per a la cursa catalana. Els joves aficionats no són dels més puntuals, però tampoc temen quedar-se sense lloc. Tenen experiència veient La Volta a Montjuïc, diuen.
L’afició pel ciclisme és una passió que només entén qui la viu. Per a la resta de mortals és aquell esport que ajuda a fer la migdiada, però per a ells és un càlcul de tempos, estratègies i energies que, habitualment, et resignes a viure a la televisió. Per això hi havia milers de persones aquest diumenge a Montjuïc. Un públic ben variat que va des d’autèntics fanàtics a famílies, gent que “passava per allà” i ciclistes amateurs, que a la pràctica s’han convertit en teloners de luxe dels veritables protagonistes. El panorama és el que es veu a la televisió: càmeres de fotos, outfits ciclistes i banderes, moltes banderes. No falten les catalanes ni les ikurriñes, demostrant que Euskadi és el veritable territori ciclista de l’Estat. També es veu alguna polonesa, eslovaca i colombianes.
De Berga a Montjuïc per veure el final de La Volta
Entre el públic hi ha tres nois i una noia amb mallot i bicis de 3.000 euros en amunt. “Venim de Berga. Hi vam anar ahir amb la bici perquè passaven per allà. Si ahir érem a Berga, com no havien d’estar avui a Montjuïc”, explica al TOT Barcelona en Joan, un noi d’uns trenta anys que assegura no fer migdiades quan veu les curses. Uns metres més enllà la gent es queixa de la poca cobertura. No volen trucar a ningú, però se’ls atura l’Esport3 i no poden seguir la cursa. En Joan és dels que ha canviat a Eurosport, un altre canal que ofereix La Volta, per provar més sort. Mira fugaçment el cel –està ennuvolat i l’any passat La Vuelta, que també va pujar a Montjuïc, va ser passada per aigua– i ràpidament se’n torna a l’important. “El pelotón està collant”, comenta mirant el mòbil.
Anar in situ a veure ciclisme és sinònim d’esperar, esperar i esperar. Entre el públic, també hi ha algun curiós que hi va per “la festa” i va preguntant “quant queda”. “Una mitja hora”, explica l’Ignacio, que viu a Gràcia i ha pujat sense bici, quan veu les motos de la Guàrdia Urbana passar amb les sirenes en marxa i a una velocitat, per cert, digna de les millors curses de MotoGP. La Volta arribava a Montjuïc gairebé sentenciada, amb un Pogacar immens que, per si no fos prou, també ha guanyat avui a Barcelona. És l’estrella i es nota. Ha guanyat quatre de les set etapes d’enguany i a la carretera tothom especulava en quin moment atacaria. “Sent l’últim dia, suposo que serà a falta de dues voltes”, pronosticaven entre el públic. Finalment, no hi ha hagut escapada, que sempre agrada, i la victòria s’ha decidit a l’esprint.
Sigui com sigui, hi ha vida més enllà de Pogacar. Sobretot per als colombians, que abarroten les corbes de banderes cafeteres a l’espera de Nairo Quintana o Egan Bernal. També hi ha qui anima els d’Euskaltel, club del País Basc que somriu al seu pas els que porten la ikurriña, i qui prefereix l’equip de Movistar, un dels més populars gràcies a la sèrie El día menos pensado. Quan el ciclisme es viu des de casa, l’interès inicial deixa pas a una migdiada que, casualitat (o no) de la vida, acaba quan tot just falten pocs quilòmetres per al final. A Montjuïc es repeteix aquest patró. La gent s’anima d’entrada a les dues primeres voltes i, seguint l’esperit del sofà, guarda forces durant les següents per convertir Montjuïc en un autèntic caos en l’últim ascens al castell. A cada volta, amb més o menys intensitat, l’eufòria amb els primers ciclistes es repeteix amb l’escamot principal i es converteix en una espècie de compassió amb els últims, que mai surten a la tele. La “gràcia de pujar a Montjuïc”, diuen els aficionats, és poder cridar a escassos centímetres dels ciclistes i alguns (pocs) rucs creuen oportú empaitar-los, simulant la típica imatge del Zona Zàping que sempre acaba malament. Amb tot, l’ambient aquest diumenge ha estat el de les grans ocasions. Als peus de Montjuïc, Barcelona fa vida normal, però un poc més amunt, a la muntanya, l’afició per la bici envaeix –literalment– les carreteres.
Maria Cristina, el passeig de la fama de La Volta
Només queda el capítol final. Mentre les autoritats i la Grossa de Cap d’Any –patrocinadora de la cursa– anaven pujant al podi per entregar premis i rebre reconeixements, els real s’acumulen uns metres més enllà, a l’avinguda de Maria Cristina. Allà els mecànics netegen les bicis –amb crítiques d’alguns aficionats pel malbaratament d’aigua en plena sequera– i els ciclistes es dutxen als autocars, que en el fons són com grans rulots. Una d’aquestes, fàcil d’identificar, és la de Pogacar; mig centenar de persones envolten el seu autobús a l’espera d’una imatge per al record. Més enllà hi ha la resta d’equips, més humils i més sols. També més propers, alguns fins i tot regalen bidons.
Altres protagonistes a Maria Cristina han estat els ciclistes Enric Mas, que després de les fotos ha pujat a un Porsche per marxar cap a casa, i Egan Bernal, el primer ciclista sud-americà a guanyar un Tour de França i, amb 22 anys, el més jove a aconseguir-ho. El colombià és una de les grans promeses del ciclisme i l’esperança de la comunitat colombiana, una de les més grans a Barcelona. Ell ha estat el protagonista de l’últim gran moment d’eufòria de La Volta. Pràcticament una hora més tard d’acabar la cursa, com qui no vol la cosa, com si no fos una estrella, Bernal s’ha retirat cap a l’autobús entre la multitud de Maria Cristiana, segurament, sense calcular els centenars de colombians que hi havia avui a Montjuïc. Corrents per Maria Cristiana, ansiosos d’aconseguir una fotografia, el públic cafeter ha aconseguit envoltar-lo. Riu-te’n tu del fenomen Taylor Swift. Això sí, Bernal desfilava sense seguretat, tranquil per l’avinguda amb una bici d’uns 18.000 euros. Era ja al final, quan els ciclistes amateurs desfilaven cap a casa a dutxar-se i la resta al restaurant.
