La Nino va començar a viure en un hostal del barri de Collblanc (L’Hospitalet) fa un any i mig, quan la van desnonar d’un pis del barri de la Bordeta (Sants-Montjuïc), on havia viscut durant 15 anys. Explica al TOT Barcelona que el menjar que els oferien era sempre congelat. Els primers mesos era passable. Però quan ja havien passat uns quants, a ella i la seva família els va començar a fer mal la panxa i van tenir diarrees. “He arribat a treure a la meva filla de l’escola perquè es trobava malament. Va deixar de menjar a l’hostal”, assegura des de La Base, Ateneu Cooperatiu, al barri del Poble-sec. La Nino va denunciar aquesta situació a Serveis Socials i a alguns mitjans de comunicació, fet que va provocar que fa poc la traslladessin a un altre centre amb unes condicions més dignes.
Ella és una de les persones que viuen en hostals o pensions pensades per oferir allotjament temporal mentre esperen aconseguir un pis de la Mesa d’emergència. Moltes d’elles han estat prèviament desnonades. En Nico, l’integrant del Sindicat de Barri del Poble-sec que acompanya la Nino durant l’entrevista, explica que els Sindicats d’Habitatge de Sants, de Gràcia, Poble-sec, les Corts i Nou Barris han fet una investigació conjunta en què han detectat diversos hostals que tenen condicions força millorables. “La Nino ho ha denunciat, però quantes persones pot haver-hi en la mateixa situació que no s’han atrevit?”, es pregunta en Nico, que apunta que l’empresa contractada per l’Ajuntament de Barcelona per gestionar aquest servei d’emergència és BCD Travel, especialitzada en la gestió de viatges corporatius. En aquest sentit, la Sindicatura de Greuges també va denunciar fa uns dies en el seu informe anual de 2023 “els problemes” de la qualitat del servei a causa de la gestió “d’un operador turístic”. El TOT ha intentat sense èxit posar-se amb contacte amb BCD Travel.
Casos “puntuals”
Una visió molt diferent de la dels sindicats és la de l’Ajuntament de Barcelona, que assegura al TOT que el cas de la Nino és molt “puntual”. Les fonts municipals consultades també han confirmat que BCD Travel té contracte fins a l’agost del 2025 per gestionar prop de 160 hostals o pensions, la majoria de les quals es troben a Barcelona i una petita part a l’àrea metropolitana. El pressupost del 2022 i el 2021 va ser de 27 i 21 milions, respectivament, mentre el 2023 va pujar als 36, quan una mitjana mensual de 3.000 persones vivien en allotjaments d’emergència. Tanmateix, apunten que aquests hostals són “una resposta útil a les urgències que es produeixen a la ciutat”, però no per respondre a situacions habitacionals que s’allarguin en el temps. La Nino va viure a l’hostal de Collblanc durant i un any i mig i, segons les darreres dades de l’Ajuntament, actualment hi ha una espera d’entre dos i quatre anys per obtenir una habitació o un pis d’emergència.
D’altra banda, les fonts municipals indiquen que aquestes instal·lacions “es revisen periòdicament d’ofici” i quan es reben queixes concretes. Però en el cas d’aquesta veïna, no es va produir cap inspecció fins que no va alertar Serveis Socials de les condicions de l’hostal on compartia habitació amb la seva filla, la seva mare i el seu pare; i un lavabo amb 13 persones. “No teníem intimitat”, afegeix. Durant mesos, a més, només tenien un lavabo per a tots. “Tothom es despertava a la mateixa hora: els nens van l’escola i els adults a treballar”, afegeix.
Un altre dels grans problemes amb els quals convivia la Nino és que l’entorn on vivia amb la seva família no comptava amb uns mínims de neteja. Assegura que no tenien servei de neteja i que, fins i tot, es van trobar insectes a la cuina i a les mateixes safates on se servia el menjar. També hi havia floridura a les parets, humitat i falta ventilació, ja que molts dormitoris no tenien ni una finestra. “Ens deien que netegéssim nosaltres, però això podia provocar baralles perquè hi havia gent que no ho volia fer”. Tanmateix, recorda que hi havia residents que s’havien arribat a barallar a cops perquè volien fer servir la rentadora al mateix temps. A una d’elles fins i tot la van acabar fent fora de l’hostal.
La llista de deficiències continua. Els dies d’aquesta dona eren també difícils perquè no hi havia personal de seguretat i, en cas que s’espatllés el sistema elèctric que feien servir per entrar amb un codi, els accessos quedaven oberts i podia entrar-hi qualsevol. “Han arribat a entrar desconeguts preguntant si hi havia habitacions lliures”. Fins que no es va instal·lar fa uns mesos aquest sistema, els residents d’aquest hostal vivien en toc de queda: havien de tornar abans de les 23 hores si volien dormir allà. “Tot això m’anava destrossant psicològicament”, remarca.
Sense drets laborals
Aquest panorama és en part possible gràcies al poc marge de maniobra que tenien uns agents elementals en qualsevol servei d’aquesta mena: els treballadors. En Nico avisa que alguns havien rebut coaccions per afiliar-se a sindicats amb la intenció de millorar les seves condicions de feina, o per voler denunciar la pèssima qualitat del servei que reben els usuaris. De fet, fa uns mesos van acabar acomiadats uns quants que estaven disposats a fer-ho. Des de llavors, afirma la Nino, els treballadors que quedaven només hi anaven puntualment “per controlar una mica i ja està”.
Les condicions del centre on està la Nino des de fa pocs dies són força millors que a l’anterior. “Estic emprenyada perquè ens han fet viure aquest infern quan hi havia alternatives”, recrimina. “Això no m’aturarà. Amb els sindicats continuarem lluitant perquè no facin a una altra família el mateix que a la meva”, afegeix. Aquest panorama va ser especialment difícil per la seva filla de nou anys. No volia que les condicions en les quals van haver de viure alteressin la seva vida. Malgrat els seus esforços, hi ha coses que no estaven a les seves mans. “La meva filla tenia edat per assabentar-se de tot”, lamenta.
