Passen pocs minuts de les vuit del matí del 16 de gener de 1892. Tot i que fa molt fred, al Pati dels Corders no hi cap ni una agulla. Fa disset anys que no hi ha hagut cap execució pública a Barcelona i la gent s’amuntega a la plaça. Alguns s’enfilen dalt dels arbres, s’hi veuen famílies senceres amb la canalla. Agents de la guàrdia civil a peu i de la municipal a cavall custodien el cadafal, intentant mantenir l’ordre. En algun moment, la multitud es desborda i alguns assistents són engolits per una allau humana. Ningú no vol perdre’s l’execució d’Isidre Mompart, el jove condemnat a mort per l’assassinat de dues nenes a Sant Martí de Provençals.
Vuitanta-set pessetes i dos rellotges d’argent
Segons les diligències policials, els fets que s’imputen a l’Isidre Mompart van succeir el 31 de juliol de 1890, quan l’acusat hauria entrat a robar a la caseta dels Serrat, un jove matrimoni que vivia a Sant Martí de Provençals. La dona, la Rosa, havia sortit de bon matí del domicili per anar a comprar al mercat les viandes que serviria al migdia a la fonda que regentava als baixos de la casa. En Fèlix, el cap de família, havia marxat poc després cap a la fàbrica. A casa quedaven dormint els dos fills del matrimoni, la Carmeta, de cinc anys, i un nadó de pocs mesos. Els vigilava la Tereseta, una noia de només onze anys que també els feia de minyona.
En tornar a casa carregada amb el cistell, la Rosa va trobar estrany que ningú li obrís la porta. Va alertar les veïnes i, amb la seva ajuda, va accedir a l’habitatge per una finestra. Dins, l’espectacle era esgarrifós. A la cuina van trobar la Tereseta, estrangulada amb un mocador lligat al coll, i cosida a ganivetades. Al llitet, els llençols xops de sang embolcallaven el cos sense vida de la Carmeta.
Poques hores després, la Guàrdia Civil va detenir Isidre Mompart i Prat, un jove de dinou anys, sospitós habitual de les autoritats policials. Sostenien que Mompart hauria sabut que feia poc la Rosa havia rebut els diners d’una herència i que hauria entrat a la casa dels Serrat per robar-los. L’Isidre Mompart hauria escanyat la Tereseta quan la noieta va començar a cridar, i la petita Carmeta tot seguit.
Anés com anés, Mompart no havia trobat el que buscava. En el moment de la seva detenció en uns camps propers, només duia al damunt el que havia pogut furtar: vuitanta-sis pessetes i dos rellotges d’argent.
de l’execució de l’assassí
Condemnat a mort
El 12 de maig de 1891, l’Isidre Mompart va enfrontar-se a un judici sumari. Dies més tard, se’n va fer un segon, en què un jurat popular el va condemnar a mort pel doble assassinat i robatori de Sant Martí. Però Mompart també va haver d’enfrontar-se a un altre judici per la violació i el robatori a una dona gran. Aquesta condemna li va suposar una pena de presó que hauria de complir a Santoña (Cantàbria).
Durant la seva estança a la garjola, s’inicià una campanya per demanar que s’indultés Mompart de la pena de mort. No perquè no se’l considerés culpable dels crims comesos, cosa que ningú no posava en dubte, sinó per l’embranzida que estava prenent el posicionament contrari a la pena de mort.
Malgrat que el ritme de les execucions públiques s’havia anat reduint al llarg del segle XIX, la pena de mort encara era vigent en l’ordenament jurídic. El cas Mompart va esperonar el corrent abolicionista a reclamar l’equiparació del codi penal al d’altres països europeus. L’Ajuntament de Barcelona, l’Associació de Periodistes de Barcelona i altres entitats i personalitats van dirigir les seves peticions d’indult als màxims dirigents de l’Estat.
Un matí, la Guàrdia Civil va despertar a cops Mompart a la cel·la de Santoña per comunicar-li que el traslladaven a Barcelona. Ell confiava que era un simple trasllat de presó. Però quan el tren correu va fer parada a Manresa, un vailet venedor de diaris pregonava als quatre vents la notícia del dia: “L’execució de l’assassí Mompart és propera”. D’aquesta manera tan poc subtil, l’Isidre Mompart va saber el seu tràgic destí: que el destinaven a la presó de Reina Amàlia i que ja s’havia fixat la data de la seva execució pública.
Un macabre espectacle de masses
Tot i que sempre ha estat un vailet escardalenc, l’Isidre Mompart que apareix aquell gèlid matí de gener de 1892 està més abatut i feble que mai. Dos capellans el subjecten per les aixelles per evitar que caigui a terra. L’arrosseguen fins al Pati dels Corders (actual plaça Josep M. Folch i Torres), a tocar de la presó de Reina Amàlia, l’indret que destinat per a les execucions públiques.
Avui, el Pati dels Corders està ple de gom a gom: ningú no es vol perdre l’execució d’un del reu més mediàtic de tots els temps. Tot i que el cas Mompart esperona el moviment contrari a la pena de mort, el cert és que els diaris s’han fet un fart de vendre exemplars amb tots els detalls tant de la matança de les criatures com del procés condemnatori. El setmanari La Tomasa hi dedica un especial i La Vanguardia augmenta la tirada per arribar a un públic més popular, fins i tot Víctor Hugo hi rubrica alguns articles dedicats al reu. El cas Mompart podria considerar-se la primera crònica negra barcelonina.
Així, tot i conviure amb editorials que demanen obertament l’abolició del que titllen “un macabre espectacle de masses”, les rotatives no deixen d’omplir pàgines amb els detalls més escabrosos de la seva execució a garrot vil. El garrot vil consisteix en un collar de ferro (corbata) que per mitjà d’un cargol estreny el coll de reu fins a provocar-li la mort per asfíxia, o fins i tot desnucar-lo. El 1832 el rei Ferran VII havia abolit la pena de mort en forca i havia disposat que s’utilitzés el garrot vil, perquè el considerava molt més “humà”, ja que en teoria havia de produir la mort instantània.
El botxí més diligent
Aquesta és una de les obsessions de Nicomedes Méndez, el botxí titular de l’Audiència de Barcelona, un professional rigorosíssim que es pren la seva feina molt seriosament i que aquell matí serà l’encarregat d’executar Mompart.
La nit abans, Méndez havia visitat Mompart a capella, on es va presentar i li va demanar perdó en avançada, ja que ell seria l’encarregat de llevar-li la vida l’endemà. Mentre el reu se l’escoltava amb els ulls plens de llàgrimes, Méndez calculava que no li caldria gaire esforç per despatxar amb diligència aquell coll llarg i estret.
Quan pugen Mompart al cadafal i l’asseuen al tamboret de fusta, el coll ni tan sols li arriba a l’argolla. El botxí s’emprenya per aquest contratemps. Odia que la gent faci la feina mal feta. Ordena que portin unes mantes i les dobleguen. Fan seure Mompart novament al damunt. Ara sí, el coll del reu s’ajusta al cèrcol. Méndez li passa la caputxa pel cap, l’immobilitza amb l’argolla. I fa girar el mecanisme. No s’ha equivocat pas, en Nicomedes Méndez. Amb una volta en tindrà prou.
